Productes

L’afectació principal de la llei per a les empreses es centra en l’àmbit dels terminis de devolució, tot i que la llei també regula altres aspectes importants vinculats a la relació de les empreses amb les entitats financeres.

La Llei 16/2009 de 13 de novembre de serveis de pagament va entrar en vigor el 3 de desembre passat, com a transposició de la Directiva 2007/64/CE sobre serveis de pagament.

Aquesta llei és d’aplicació directa a tot el territori espanyol i també indirectament a través de les lleis nacionals d’aquells països de la UE (més Noruega, Islàndia i Liechtenstein) que hagin traspassat la directiva europea a la seva legislació interna.

L’afectació principal de la llei per a les empreses es centra en l’àmbit dels terminis de devolució, tot i que la llei regula altres aspectes importants vinculats a la relació de les empreses amb les entitats financeres. Tractarem primer de tot aquests altres aspectes de manera ràpida i passarem a centrar després l’exposició en els terminis de devolució.

Abans cal destacar quins són els objectius que es vol aconseguir amb la Llei de serveis de pagament (a partir d’ara, LSP):

• Garantir que els pagaments fets entre els països de l’àmbit de la UE (transferències, càrrecs directes, pagaments amb targeta) es facin amb la mateixa facilitat, eficiència i seguretat que els pagaments nacionals interns dels estats membres..
• Incrementar la seguretat jurídica en l’àmbit nacional i transfronterer, amb la creació de normes comunes que estableixin un sistema comú de drets i obligacions per a proveïdors i usuaris i augmentin la transparència del mercat.
• Augmentar la competència entre els mercats nacionals i assegurar igualtat d’oportunitats per competir, en un mercat integrat (SEPA – Single Euro Payments Area).

Respecte als impactes de la LSP en l’àmbit de la relació empresa-proveïdor de serveis de pagament, destaquem per la importància, només per enunciar-los i remarcant el benefici per a les empreses, els següents:

• Valoració dels apunts en compte: la data valor ha de coincidir amb la data comptable. Això implica per exemple que el beneficiari d’una transferència disposi dels fons més ràpidament.
• Despeses compartides: en qualsevol prestació de serveis de pagament, excepte les que corresponguin a conversió de divises, tant l’entitat ordenant com la del beneficiari poden cobrar les despeses originades als seus clients. Abans totes les despeses les pagava l’ordenant. Malgrat aquesta norma, a Espanya no és una pràctica comú que les entitats financeres cobrin als clients beneficiaris de transferències.
• És més senzill, segur i eficient fer transferències internacionals.
• Més informació de les despeses relatives a les diferents operacions de pagament que s’han de fer en cada moment i també més detall en els documents contractuals de les tarifes que cal aplicar en cada tipus de transacció de pagament.

Esmentats breument els aspectes bàsics de la LSP, centrarem ara l’exposició en el que pot ser la principal afectació per a les empreses en les seves relacions comercials: els terminis de devolució. La premissa bàsica és la necessitat de les empreses per poder girar els rebuts derivats de les seves relacions comercials. El que fins ara era un ús i un costum no recurrent per a tots els casos, ara esdevé imprescindible per evitar devolucions inesperades de rebuts.

En aquest àmbit, l’afectació material de la LSP són totes les operacions de cobrament/pagament amb presència física o no de rebuts comercials / de servei (N58-bestreta de crèdits comercials, N32-bestreta de rebuts comercials, descompte de rebuts físics, N19-rebuts domiciliats de serveis).

En funció de l’existència o no d’ordre de domiciliació i del contingut d’aquesta, podem parlar de tres terminis de devolució diferents (5 dies, 58 dies, 13 mesos).

Quan s’apliquen cadascun d’aquests terminis? La LSP introdueix el concepte d’operació autoritzada. S’entén per operació autoritzada aquella que té el consentiment del deutor al càrrec (article 25 de la LSP). Basant-se en això, l’article 33 de la LSP que reproduïm parcialment per la importància que té estableix:

“L’ordenant tindrà dret a la devolució pel seu proveïdor de serveis de pagament de la quantitat total corresponent a les operacions de pagament autoritzades (…) sempre que es produeixin les condicions següents:

• Quan es va donar l’autorització, aquesta no especificava l’import exacte de l’operació de pagament.
• Aquest import supera el que l’ordenant podia esperar raonablement, tenint en compte les seves anteriors pautes de despesa, les condicions del seu contracte marc i les circumstàncies que fan al cas”.

Basant-nos en aquest article, concloem que hi ha dos tipus d’operacions autoritzades amb diferents terminis de devolució:

• Termini de 5 dies hàbils (per falta de saldo): quan hi ha autorització i s’hi especifica l’import exacte de l’operació de pagament.
• Termini de 58 dies, quan hi ha autorització però no especifica l’import exacte de l’operació de pagament i a més a més aquest import supera el que l’ordenant podia raonablement esperar (bàsicament en aquest segon cas parlem de girs de rebuts domiciliats N19).

Hi ha, així mateix, un tercer tipus d’operació, no autoritzada (no hi ha document d’autorització), per al qual no es normativitza un termini de devolució de 13 mesos.

Entenem, doncs, que per poder-se protegir per possibles devolucions de rebuts és necessari:

• Disposar de totes les ordres de domiciliació signades pels deutors:
  • Autorització individual si els rebuts derivats de les factures poden ser d’imports diversos.
  • Detall de l’import.
  • Detall del compte de càrrec.
• Disposar d’un arxiu específic i ordenat que en permeti una àgil localització si cal, en algun moment, acreditar que efectivament es disposa d’aquesta autorització.